¿ALLÓ JA NO TORNARA?

¡Ay, campanes del migdía
de la vespra del jorn gran!
¡Quina tristor dins de l´anima,
quina tristor m'hau donat!

Tocaveu a dòl i a glòria.
Nos feieu riure i plorar...
Quan vòstra veu s'escampava
-en atre remps no llunyá-
la traca, brava i moresca,
nos feia de gòig botar.

¡Tots al carrer per a vore
la risa del mes de maig,
la llum del sòl, que devalla
d'un cèl tan pur i tan blau,
qu'el seu mant la santa Vèrge
de sòl i cel ha format!...

¡A sentir olor de ròses,
de clavells i flòr d'açahar
mesclat ab olor de pólvora...
qu'així es tèrra de Llevant:
perfums d'Orient qu'endoleixen,
sòl de foc, aire suau,
amor per a tot lo noble...
i en les venes ròja sanc
qu'en l'òr de nostra Senyera
quatre barres ha pintat!...

Si la festa es huí tan bòna.
millor la voreu demá.

La multitut ja s'apreta
per a vórela passar.
Tots els carrers i les places
son un mar de valencians
qu'oneja, s'encrespa i canta
com canta i es mou la mar.

Els ulls de les valencianes
-mestres en amor leial-
guarden totes les caricies
per a la Reina dels Sants...

De sobte, un soroll recorre
la vòlta de cap a cap:
¡es qu'apareix en la pórta
de la Sèu, qual diamant,
la més pura de les Vergens,
la Mare de cor mes gran,
la Ròsa más escullida
del ric verger celestial,
la que sempe, ab ulls pietosos,
¡sempre! nos está mirant,
el conhòrt de tota angunia,
la fònt d'alegría i pau,
Reina del cèl i la terra,
Mare dels bons valencians!...
I entre divines pregaries
i vítols entusiasmats,
la plaça creuca la Vèrge
beneínt a sos infants.
Mireula be com se para
en la Generalitat
i nos recorda la vida
gloriosa del temps passat...
El carrer de Cavallers
la pórta al tipic Tròç-Alt
i entrant en la Bolsería
esclata un gòig delirant.

¡Bolsería pintoresca,
l'Historia 't recordará!;
sòls la plaça de l'Almoina
es de tu digna rival.
De balcons i de finestres,
de teulades i terrats,
cau tanta fulla de ròsa
que, a la Senyora velant,
deixa en les andes i en tèrra
catifa de més de d'un pam...

I arriba l'imatge santa
a la plaça del Mercat:

"¡Vixca la Geperudeta!"
"¡Mare dels Desamparats!"
"¡Reina de Valencia tota!"
"¡Joya pura i celestial!"
"¡Esperança de ma vida!"
"¡Portam al Cèl de la má!"...
I aquella santa locura
creix i creix sense parar,
les mares alcen al xics;
el pobrets demanen pa;
les doncelles, que les guarde;
els vellets, la santa pau;
i hasta les criaturetes,
al vórela tan brillant,
la miren i se somriuen
com el ángels ho faran...
I als homens de sanc mes freda
¡jo he vist fil a fil plorar!

En los Porxets la regiren
i entra al carrer que sellá
la passió de Vicent Mártir,
vell Patró de la ciutat.

Per la plaça de la Reina
avança al carrer del Mar;
i en el de les Avellanes
amaneix bella i triumfant.

Puja després la costera
nomenada del Palau
i en la plaça de l'Almoina
reb el adéu popular...

¡Plaça antiga, hermosa i clássica,
l'Història 't recordará!
Sòls de tu la Bolsería
es la més digna rival.
Si allí cau un mar de ròses,
ací un mar de ròses cau
en que s'anega la Mare
Divina dels valencians...
fins qu'en sa Reial Capella,
que de llum encesa está,
queda ja depositada
entre flòrs, himnes i planys...
¿Ja no 't vorem atra vòlta
passejar per ta ciutat?

¿Al any que ve, Mare meua,
tindrem lo mateix qu'enguany?...
¿Quí no te vòl, casta Vèrge?
¿Quín valenciá 't pot odiar
¡a Tu!, vida i esperança
del pòbres desamparats?
¿Ja no es Valencia la tèrra
d'amor i de llibertat?

Quí no 't vòl per Sobirana
sòls del error es vassall...

¡Senyor, Senyor, perdoneulos,
que no saben lo qu'es fan!

¡Campanetes, campanetes
de la vespra del jorn sant!
¡Quina tristor al mig l'anima,
quina tristor m'hau donat!
Tocaveu a dòl i a glòria,
nos feieu riure i plòrar...


Valencia, 16 de maig de 1936